30 d’ag. 2012

La Trilogía de Nueva York


La trilogia de Nova York és potser l‘obra més coneguda de Paul Auster. En aquesta novel·la l’autor ens passeja per Nova York a través de tres relats independents però que s’interrelacionen. Tres històries paral·leles, que ens parlen d’uns personatges que poc a poc van arruïnant les seves vides. 
Ens trobem davant una obra pessimista, plena de jocs psicològics enrevessats i amb uns finals oberts que conviden al lector a fer volar la imaginació o a quedar amb una sensació d’haver-nos perdut alguna cosa important que ens hagués ajudat a entendre millor aquest laberint de personatges i situacions. Uns personatges que pel seu nom sembla que apareixen al llarg dels tres relats però que sembla ser que no són la mateixa persona, o si? En ells pren més importància el sentit de la identitat de l’ésser humà que va canviant al llarg de la vida que no pas saber si es tracta del mateix personatge o no.
Ens trobem davant d’una narració diferent, plena d’estètica, que el propi autor aboca el lector a l’equívoc entre personatges, a la falta d’enteniment i coherència que el portaran a gaudir d’aquest parany ple de màgia narrativa. Perquè del que es tracta és d’entendre la seva forma i estructura i no pas tant l’argument. Auster utilitza com a recurs la insinuació a través de l’argument d’un significat alternatiu que donarà lloc a diverses interpretacions, tantes com lectors.


La Trilogia està formada per tres històries: Ciudad de Cristal, Fantasmas i La Habitación Cerrada. Tres novel·les englobades en el gènere policíac o detectivesc.

Ciudad de Cristal: Quinn, que en otros tiempos fuera poeta y cuya mujer e hijo han muerto, vive en la más absoluta soledad, escribiendo novelas policíacas, despojado de toda ambición literaria y lejos de los fastos del mundo. Alguien lo llama varias veces por teléfono en medio de la noche, tomándolo por un detective llamado Paul Auster, y solicitando con desesperación su ayuda. Quinn, entre curioso y conmovido, decide al fin personificar al desconocido Paul Auster y concierta una cita.”

Fantasmas: “El señor Blanco contrata al detective Azul para que siga a un hombre llamado Negro. A través de sus pesquisas el detective descubrirá que Blanco no es quien dice ser y atisbará su propio final... Un policíaco metafísico, a medio camino entre Chandler y Beckett, segunda novela de la trilogía neoyorquina.”

La Habitación Cerrada: “Fanshawe ha desaparecido misteriosamente y ha dejado dos maletas llenas de manuscritos sin publicar. Su esposa le pide ayuda a un amigo de la infancia de su marido. El amigo y narrador de la historia se introducirá en un mundo de genialidad, locura y desesperación. Esta novela cierra la magistral Trilogía de Nueva York.”

Si us agrada el món de Paul Auster no us perdeu aquesta novel·la. És Auster en estat pur. Original, autèntica i genial. Un repte mental fins i tot pel lector més expert.

9 d’ag. 2012

La isla bajo el mar


“Baila, baila, Zarité, porque esclavo
que baila es libre… mientras baila.”

Aquesta novel·la de la Isabel Allende record a l'estil de les primeres obres que va escriure, on s’expliquen les vides d’una saga familiar.
La protagonista, Zarité, és un personatge amb molt valor, que ens mostra la fortalesa de l’ésser humà davant les adversitats de la vida i l’esperit de lluita per aconseguir el que un es proposa. Zarité és una esclava, mulata, d’esperit lliure, apassionada per la vida i per aquelles petites coses que la fan lliure: el ball, el so dels timbals, l’amor,…

“Para ser una esclava en el Saint-Domingue de finales del siglo XVIII, Zarité había tenido una buena estrella: a los nueve años fue vendida a Toulouse Valmorain, un rico terrateniente, pero no conoció ni el agotamiento de las plantaciones de caña ni la asfixia ni el sufrimiento de los trapiches, porque siempre fue una esclava doméstica. Su bondad natural, fortaleza de espíritu y honradez le permitieron compartir los secretos y la espiritualidad que ayudaban a sobrevivir a los suyos, los esclavos, y conocer las miserias de los amos, los blancos.
Zarité se convirtió en el centro de un microcosmos que era un reflejo del mundo de la colonia: el amo Valmorain, su frágil esposa española y su sensible hijo Maurice, el sabio Parmentier, el militar Relais y la cortesana mulata Violette, Tante Rose, la curandera, Gambo, el apuesto esclavo rebelde…
Al ser llevada por su amo a Nueva Orleans, Zarité inició una nueva etpa en la que alcanzaría su mayor aspiración: la libertad. Más allá del dolor y del amor, de la sumisión y la independencia, de sus deseos y los que le habían impuesto a lo largo de su vida, Zarité podía contemplarla con serenidad y concluir que había tenido buena estrella.” (text de la contraportada)

“Golpeo el suelo con las plantas de los pies y la vida me sube por las piernas, me recorre el esqueleto, se apodera de mí, me quita la desazón y me endulza la memoria. El mundo se estremece. El ritmo nace en la isla bajo el mar, sacude la tierra, me atraviesa como un relámpago y se va al cielo llevándose mis pesares.”

Tot i que es tracta d’una història interessant i bonica no enganxa tant com altres novel·les d’aquesta autora. Passa per moments d’intenses emocions i apassionants, per altres força més superficials, amb descripcions i detalls de vides de personatges secundaris que trenquen el ritme.

És un llibre recomanable per qui li interessi la història de l’esclavitud i per qui li agradi l’estil d’aquesta autora, però jo, que en sóc lectora de forces dels seus llibres, no puc pas dir que sigui dels millors. Tot i així he gaudit de la lectura i li he d’agrair a la seva protagonista, Zarité, que encomana força, esperit de lluita, gratitud i espiritualitat. També m’han agradat les històries, supersticions i creences africanes que els esclaus havien heretat dels seus avantpassats. Una bona novel·la, tot i no ser brillant.

16 de jul. 2012

Memòria d'uns ulls pintats


Aquesta primera novel·la d’en Lluís Llach ens explica les vivències de dos nois i dues noies,  en les primeres descoberts de la seva adolescència i joventut dels anys 20 fins el final de la guerra civil. I aquesta com a teló de fons entelant el sentiments i sensibilitat dels protagonistes amb l’horror de la destrucció, la gana i la misèria.

En Germinal, el protagonista, ja vell, explica la seva vida a un director de cinema perquè la utilitzi per fer-ne una pel·lícula. A través del seu relat anirem coneixent els primers anys a la platja de la Barceloneta, l’escola del Mar de la República, uns anys feliços on s’ensumava el progrés, plens d’il·lusions i esperança, estroncats per la guerra amb les atrocitats viscudes al camp de batalla, les bombes que varen anar destruint Barcelona i deixant a les famílies ferides per sempre. Segueix amb l’exili a França i acaba amb el retrobament del David.

Tot i tractar-se d’una altra història de guerra hi podem trobar una gran història d’amistat i d’amor, plena de sensibilitat i emocions profundes. Una història d’amor verdader. Un amor poètic, difícil de ser expressat en aquells temps mancats de comprensió i plens de tabús. Un amor entre en Germinal i en David, un amor d’Amic e Amat, tal i com diu ens l’explica Ramon Llull en el seu poema.

Una història que a mida que va avançant també es va fent més dura i difícil de pair. Culminant amb el retrobament dels dos amics. Moment on s’expressa l’amor en tota la seva immensitat. Per a mi el millor capítol.

Una novel·la molt recomanable, que per ser la primera de l’autor se n’ha sortit molt bé. Molt ben escrita, no podia ser menys venint d’un cantautor que totes les lletres de les seves cançons són poemes.

10 de jul. 2012

La Sagrada Família

Antoni Gaudí (1852 - 1926)


"Un temple, l'única cosa digna de representar el sentir d'un poble, ja que la religió és el més enlairat de l'home", Antoni Gaudí


La setmana passada vaig tenir la gran sort de visitar el Temple de la Sagrada Família. Va ésser una gran experiència. La magnitud d’aquesta obra ja era gran fins ara, però amb la part interior gairebé acabada, la visió que rep el visitant al entrar és impressionant.
Realment Antoni Gaudí va aconseguir el cel a la terra. Amb les columnes va voler donar un aspecte de bosc ple de llum i color, que es filtra a través dels vitralls dels finestrals, donant així una atmosfera de sotabosc que convida al recolliment.
Un temple ple de símbols religiosos on tots els elements tenen un significat espiritual, res és en va.
La combinació de formes geomètriques va ésser la seva aliada en el projecte d’aquest temple. I és aquí on podem observar les helicoides utilitzades per a les columnes que varen esdevenir un tipus de columna nou en la història de l’arquitectura: la columna de doble gir.
Observeu les fotografies i imagineu la bellesa d’observar aquesta meravella amb els propis ulls.















Si voleu veure més fotos podeu anar al meu àlbum de Picasa

Si en voleu saber més cliqueu aquí.

Si voleu fer una visita virtual no dubteu en fer-ho aquí.

3 de jul. 2012

Els beneficis de llegir

Al blog del RAC 1 hi podem trobar una entrevista al Xavier Guix on ens parla sobre els beneficis de ser un bon lector.


El 62% dels espanyols llegeix llibres i el 58% ho fa en el seu temps lliure i no per feina. De mitjana, llegim més de 10 obres cada any, una quantitat que va en augment respecte al 2010. Són dades del Baròmetre d’Hàbits de Lectura de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, que mostren una tendència positiva. Segons els  experts, llegir afavoreix la concentració i l’empatia, alimenta la imaginació i modifica el cervell de forma positiva. Nonomés això, sinó que la lectura també ajuda a prevenir la degeneració cognitiva i pot ajudar en l’èxit professional. Dels beneficis que en podem treure de llegir i dels llibres que parlen d’ajudar-nos n’hem parlat amb el psicòleg expert en comunicació Xavier Guix.

Cliqueu aquí per anar-hi i escoltar-ho.

14 de maig 2012

L'acabadora



“Fillus de anima.
És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part.”

Amb aquestes paraules comença aquesta novel·la, explicant-nos aquesta manera de fer adoptiva una filla amb el consentiment de la mare i sense trencar els vincles amb ella, sembla ser que força habitual a la cultura sarda.

“La Maria Listru té sis anys, tres germanes grans i una mare pobra i viuda. Viu en un poble de l’interior de la Sardenya, durant els anys cinquanta. La modista del poble és una viuda sense fills que no es va arribar a casar mai. Entre la nena i la modista es teixeix un singular Vincle maternofilial, només possible en una cultura com la de la Sardenya, que –com tantes illes- ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Entre aquestes tradicions hi ha l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir.” (text de la contraportada)

El tema de la maternitat serà un dels més importants al llarg de la història, acompanyat pel de la mort, amb l’ofici ocult de la Bonaria Urrai, l’acabadora, d’ajudar a ben morir. Per tant, el contrast entre la vida i la mort, acompanyarà a la Maria en tota la novel·la.
Michela Murgia ens farà reflexionar al voltant d’aquests dos grans temes, però també ho farà amb la importància de la mentida, amb la pèrdua de la innocència i la descoberta dels primers amors.

La Maria acabarà descobrint que la seva mare d’ànima és modista de dia, però a les nits es dedica a ajudar a morir. 

Com els ulls de l’òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun revolt invisible més enllà de l’ànima.”

La Bonaria intentarà explicar a la seva filla el significat d’aquest ofici conegut per tradició oral a l’illa de la Sardenya fent-li entendre que igual que necessitem ajuda per néixer, sovint també es necessita ajuda per abandonar aquest món:

“-Vols jutjar el com sense entendre el perquè?”
“-Jo he estat l’última mare que alguns han vist”

Amb una escriptura directa en molts moments, amb diàlegs de gran cruesa, i més subtil en d’altres, només insinuada per la mirada i els silencis, Michela Murgia ens explica una història que no deixarà a ningú indiferent. Tal i com diu Stefano Puddu a l’epíleg: “L’acabadora és un llibre que es fa un espai tan ample en qui el llegeix, que podem sentir com ressona, a dins, quan en passar l’últim full se’ns tanca la porta”

Aquest llibre ha estat un plaer doble en descobrir-lo a ell i a la seva autora. No és d’estranyar que hagi guanyat els dos premis més prestigiosos a Itàlia: el  Mondello i el Campiello. La seva primera novel·la ha estat una joia i espero poder seguir-la llegint. Sembla ser que la seva segona novel·la, Ave Mary, ja està a punt d’aparèixer.

Podeu llegir-ne més opinions a: 

26 d’abr. 2012

Sukkwan Island


Ambientat en una illa deserta i salvatge d’Alaska. Una terra inhòspita, solitària i freda. Allà transcorre aquesta història difícil de pair. Amb un estil directe, breu i concís.
Un llibre que parla de les relacions entre un pare i un fill. Ens presenta un pare, Jim, com a un adult irresponsable, que no veu sortida a la seva vida i actua com un infant, deixant anar totes les seves frustracions sobre el seu fill adolescent, Roy. Un noi indecís, atrapat entre l’amor i l’odi per aquest pare dèbil i egoista, que portarà fins el límit aquest infinit egoisme.

Un pare i un fill que s’instal·len en una cabanya on volen passar un any en absoluta soledat per recuperar un temps perdut i estrènyer lligams entre ells, sobrevivint a les inclemències del temps, a la gana i a les incomoditats. Però el dia a dia es fa cada vegada més difícil d’aguantar. Roy escolta totes les nits plorar el seu pare i s’esforça per entendre un pare que no coneix.

Una novel·la dura i impactant, que no deixa indiferent a ningú. Atrapa des del primer moment i va augmentant el nivell d’angoixa i claustrofòbia de la primera part per acabar en un desenllaç tràgic i terrible a la segona part, amb un final molt apropiat a la història.

Tot i tractant-se d’una història poc creïble, segons les paraules del mateix autor té molt d’autobiogràfica. En la presentació del llibre ens ho explica:


3 d’abr. 2012

El carrer dels Tres Llits

Amb aquest llibre he conegut a la Roser Caminals, gràcies a la lectura conjunta que he fet amb el QL? Aquesta lectura ha estat més especial que les altres ja que hem tingut l’honor  de comptar amb la participació de la pròpia autora.
M’ha agradat molt la seva manera d’escriure, sobretot en la descripció dels ambients i dels personatges. Tot i que el personatge principal estigui ple de força, els personatges secundaris també prenen molta importància al llarg de la novel·la.
La història és prou captivadora des del principi i amb els elements d’intriga amb què acaben molts dels capítols, les ganes de seguir llegint queden assegurades. Cap al final, però, va perdent força i ens trobem amb un final potser massa ordenat.

El Maurici, personatge principal de la novel·la, és un personatge molt interessant, que provoca sentiments contradictoris al lector. L’evolució psicològica per la que passa està molt ben trobada. En un principi ens trobem davant un personatge frívol i despreocupat, superficial, pendent només de les seves diversions i amistats, que mai s’ha enfrontat a la vida real, viu protegit per la classe social i la família en una època on la misèria i la crueltat assolen les classes baixes de la Barcelona de principis del S-XX. No és fins que la vida el posa a prova que descobrim un altre Maurici que havia estat ocult fins el moment i que ni ell mateix coneixia de què podia ser capaç. Davant d’un fet que el trasbalsa experimenta un canvi radical en la seva persona, deixen d’interessar-li totes les coses que l’havien omplert fins ara i s’obsessiona per descobrir una sèrie de fets que el portaran a conèixer la Barcelona dels bordells, la crueltat de les persones, els negocis bruts i la tragèdia en la vida de les persones. Aquestes experiències faran emergir uns sentiments i una humanitat que fins ara havien estat ocults en ell.

El rumb que pren la seva vida serà més un càstig que ell mateix s’imposa per redimir els seus pecats que no pas la recerca de la felicitat. Tal i com diu l’autora, troba una felicitat relativa i minvada. No és un final feliç, sinó un final possible.

Maurici Aldabó és un jove hereu de la burgesia barcelonina. Amb una existència despreocupada i frívola, res no li fa sospitar que el seu món plàcid es veurà sobtadament sotragat i que es trobarà abocat a una recerca obsessiva per resoldre un enigma que transformarà completament la seva vida. Seguint la insòlita peripècia del protagonista, El carrer dels Tres Llits retrata amb una habilitat infreqüent la Barcelona dels primers anys del segle XX, una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que niu la contradicció entre l’opulència de les classes privilegiades i els barris baixos de la misèria i la prostitució”. (text de la contraportada)

Caminals fa servir com a eix una coneguda llegenda urbana barcelonina, immemorial, i arriba a donar-li una dimensió alhora mítica i quotidiana, amb la rara virtut d’encuriosir sempre, de sorprendre sovint i de commoure a estones”, Pere Gimferrer

Us deixo amb algunes paraules de l'autora que podreu trobar en els següents enllaços:


És una novel·la d'un personatge incitat. És a dir, un personatge que quan comença està en un estat molt passiu, molt poc interessant des del punt de vista del lector. I hi ha un esdeveniment dramàtic que provoca que es posi en moviment. I en aquest sentit és una novel·la d'acció. Hi ha una investigació, hi ha la recerca d'un misteri, d'una veritat.


Però quan reapareix la imatge de les rates té més sentit i significat, és una al·lusió a la corrupció urbana, les rates van per sota terra, és el món subterrani que s'amaga, el món clandestí, sota la superfície del món visible... Crec que el recurs d'anticipació és això, que potser en el moment que s'anticipa no li diu gaire cosa al lector, però quan torna aleshores el lector lliga caps.


1 de març 2012

Les històries naturals


Des de la llunyania, l'"aurea picuda" entonava el cant perfecte, 
melòdicament i harmònicament inaudible.
Era el silenci. La remor del món abans de la seva creació. El no-res.


Amb la seva segona novel·la, Les històries naturals (1960), Joan Perucho va recuperar l’esperit de les lectures juvenils –les novel·les d’aventures i les històries de vampirs– i al mateix temps hi va fer una reconstrucció irònica i erudita de la Catalunya del segle XIX: del desenvolupament de les ciències de la il·lustració i de les lluites polítiques que van desembocar en les guerres carlines.

El resultat: una novel·la culta escrita com si fos una novel·la popular sobre un naturalista escèptic, Antoni de Montpalau, que s’inicia en el misteri d’un cavaller de Jaume I convertit en vampir, Onofre de Dip, i que recorre el Maestrat i el Berguedà en cerca de noves víctimes. (text de la contraportada)


Acabo de llegir Les històries naturals de Joan Perucho en una lectura conjunta al Quellegeixes?. Ha estat una experiència molt enriquidora, ja que llegir un llibre acompanyada de tants comentaris que ajuden a comprendre i aprofundir millor una novel·la sempre és molt gratificant.
Aquest autor era completament desconegut per a mi i ha estat un descobriment força interessant. La seva prosa està plena de poesia, d'humor i fantasia. La barreja entre realitat i ficció és molt original i fa que la seva obra sigui diferent de qualsevol altre cosa llegida. 
Es tracta d'un llibre, que per la seva temàtica d'aventures i fantasia, jo mai hagués decidit llegir, però que la lectura conjunta m'hi ha portat i m'alegro d'haver-ho fet, perquè Les històries naturals és molt més que una novel·la d'aventures. El més important és com està explicada més que el que s'explica en ella.
Em costa fer-ne una bona  ressenya i crec que el més enriquidor per qui li  interessi és que llegiu els comentaris que s'han fet al fil d'aquesta lectura al Quellegeixes? Us deixo aquí l'enllaç perquè gaudiu de les excel·lents aportacions que s'hi han fet.

24 de febr. 2012

El viatge al passat


" En el vell parc solitari i glaçat
Dues ombres busquen el passat."
 
Stefan Zweig m’ha tornat a regalar una estona de lectura curta, però molt intensa. És la tercera novel·la que llegeixo d’aquest autor. Primer va ser Carta d’una desconeguda i després Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. En totes elles hi podem trobar una escriptura impecable, plena de sentiments i passió. I en aquest viatge al passat la intensitat dels sentiments i la passió arriben a ser desbordants.
Els personatges de Zweig sempre estan definits pel que amaguen en el seu interior, són tot emoció i sentiment portats al límit. En aquest cas la situació que se’ns descriu és plena de romanticisme, ja que es tracta d’un amor impossible en la frontera de l’adulteri. M’ha recordat més a Carta d’una desconeguda, però la història, aquí, és més creïble.
Al mateix temps també és una reflexió sobre els horrors de la guerra que només serveixen per trencar vides. Una reflexió sobre el pas del temps i el pes del passat que immobilitzen les accions del present.

“El viatge al passat és la història dels retrobaments amb regust amarg entre un home i una dona que es van estimar i que creuen que encara s’estimen.
Un home jove, pobre i mogut per una «voluntat fanàtica» s’enamora de la dona del seu ric benefactor, però l’envien uns quants mesos a Mèxic per a una missió de confiança. La Gran Guerra esclata. Ells no es tornen a veure fins nou anys més tard. L’amor, ¿ho pot resistir tot? ¿El desgast del temps, la traïció, una tragèdia?
En aquest text colpidor, mai traduït al català fins ara, retrobem la manera de fer única de Zweig, el seu domini genial de la psicologia, la seva capacitat de suggerir amb un gest, amb una mirada, els turments interiors, les motivacions i els abismes de l’inconscient.” (text de la contraportada)

Només cal una estona per llegir les escasses 100 pàgines que m’han deixat atrapada sense poder-lo deixar fins acabar, hipnotitzada per la força vibrant dels sentiments. Breu, però d’una intensitat sublim. Cada llibre que llegeixo de Zweig em deixa més ganes de tornar-hi.

També se’n parla a lespolsadallibres i a estanteriaazul

21 de febr. 2012

El Peine del Viento

Eduardo Chillida (1976)

A Sant Sebastià (Donosti), al final de la platja d’Ondarreta, al peu del monte Igueldo, hi ha un passeig preciós on a Chillida li agradava molt passejar des que era adolescent. És per això que va voler regalar la seva obra a la seva ciutat. I així, aquest racó, va esdevenir un símbol, un lloc per on caminar que invita a la  reflexió. El Peine del Viento està format per un conjunt de tres escultures incrustades  a les roques que es van instal·lar en aquest lloc el 1976 i ara és un dels racons més bells de Sant Sebastià.

En aquesta obra, Chillida, va fusionar art i naturalesa en perfecta harmonia. Tal i com diu l’autor: “Este lugar es el origen de todo. Él es el verdadero autor de la obra. Lo único que hice fue descubrirlo. Es imposible hacer una obra como ésta sin tener en cuenta el entorno. Sí, es una obra que he hecho yo y que no he hecho yo”. L’objectiu de l’autor, segons el seu fill, era que sembles que “sempre hagués estat allà”. Això és el que fa que la fusió amb l’entorn sigui perfecta.






I aquesta magnífica escultura ha de suportar les agressions continues de les onades que trenquen sobre ella i el pas del temps. Per això l’artista deia: “Es una locura tratar de competir en grandiosidad con el mar, el viento y las rocas”. Però per evitar el desgast que el vent, el mar i la sal poguessin donar-li, aquesta es va forjar amb un tipus d’acer que exteriorment es pot oxidar però el seu interior perdura estable davant les agressions.


En  el moment de contemplar aquesta obra et preguntes com van poder instal·lar-la, no només pel lloc  on es troba sinó també pensant en l'agressivitat del mar Cantàbric, que segurament va dificultar el treball. Si voleu saber com ho van fer per aconseguir-ho mireu-vos el vídeo d'aquest enllaç.

Per veure més imatges aneu al  flickr

5 de febr. 2012

Reto 2012



Torna el Reto que cada any ens planteja la Meri. Aquest any 2012 es tracta de donar la volta al món llegint un llibre per cada fus horari, 24 en total. Perquè un llibre sigui considerat vàlid, l’autor o el contingut del llibre han d’estar relacionats amb algun punt geogràfic que es trobi dins un fus horari.
És un repte personal. No es tracta de guanyar ni de competir amb ningú. És divertit participar-hi i sempre obre noves possibilitats per conèixer autors que d’altra manera no haguéssim llegit. Jo vaig començar a participar-hi l’any 2009 amb un repte com si d’un joc de póker es tractés, el 2010 vàrem comptar els caràcters dels títols i l’any passat ens vam barallar amb la taula periòdica. Aquest any, donar la volta al món, sempre ho fa interessant.
Si voleu saber-ne més o us animeu a participar-hi visiteu la pàgina del Reto 2012.


31 de gen. 2012

El club dels optimistes incorregibles


El club dels optimistes incorregibles és una novel·la situada al París dels anys 60. Vista com una ciutat acollidora pels exiliats vinguts dels països de l’est, en plena guerra freda, però que no els serà fàcil tirar endavant, havent deixat enrere els seus amors, els seus familiars i traït els seus ideals per tal de salvar la vida, en busca d’una llibertat que no trobaran. Michel Marini, un adolescent fill de mare italiana, anirà descobrint el món dels adults al costat d’aquests components del club que es reuneixen per jugar a escacs en un local d’un bar, el Balto, on ell anava a jugar al futbolí. Entre ells també hi trobem Jean-Paul Sartre i Joseph Kessel.
En Michel rep una educació sentimental per part d’ells i també al costat de la Cécile, la nòvia del seu germà. Es va enriquint de les seves experiències i madurant al seu costat. D’altra banda ens explica els seus problemes a l’escola, les desavinences familiars, la desaparició del seu germà i la mort d’éssers estimats, que configuren una vida plena d’entrebancs, marcada també per la guerra a Algèria, al costat de les seves aficions, la fotografia i la lectura, i de la descoberta del primer amor.

Mentrestant anem coneixent les històries de cada un dels personatges del Balto que es van veure obligats a marxar del seu país. A tots ells els uneix un secret que fins al final de la novel·la no és desvetllat i que dóna sentit a tota la història. Aquest fet dóna un final rodó, que, malgrat queden encara moltes incògnites per descobrir, no podria acabar d’altra manera.

Ens trobem davant una novel·la ben construïda i ben ambientada, que  retrata una època amb una situació ben diferent a la nostra. Amb elements ficticis al costat d’altres d’històrics i reals.

Al principi em va costar entrar en la història per la  quantitat de personatges que es presenten, però poc a poc a mida que es van coneixent les seves vides i anem avançant va captivant més i més fins el punt de no poder deixar de llegir, al costat d’uns personatges que poc a poc es van fent entranyables. Una novel·la recomanable, tot i que en un primer moment semblava que no compliria les expectatives que me n’havia anat fent.

Si voleu llegir que hi diu l’autor llegiu l'entrevista publicada al diari El País i si voleu saber més sobre la novel·la llegiu els articles publicats a El Periódico, El Periódico.

24 de gen. 2012

Nova revolució tecnològica

Avui m'ha arribat aquest vídeo que parla sobre els avantatges del llibre de paper, presentat com si es tractés d'un e-book. És una paròdia del llibre com a producte innovador davant l'era de tecnologia digital en què ens trobem. Fa gràcia i reafirma la idea que la majoria de lectors tenim sobre aquests dos formats. L'e-book pot ser pràctic per dur al bolso, per viatjar,... però davant el plaer de tenir entre mans un llibre de paper no hi té res a fer.


17 de gen. 2012

Juguem?

Voleu posar a prova els vostres coneixements d'art i literatura? Cliqueu sobre el quadre si voleu jugar amb la pintura o sobre el llibre si voleu jugar amb la literatura. Trobareu l'enllaç a un qüestionari on s'han d'anar superant nivells. Vigileu que enganxa!

11 de gen. 2012

La Capella Sixtina

Museu del Vaticà

La Capella Sixtina, avui seu del conclave, lloc on els cardenals escullen a un nou Papa, és l’obra en que van participar els tres grans artistes del Renaixement: Miquel Àngel, Rafael i Botticelli.
La volta i especialment El judici final, estan considerades les millors obres de la pintura de Miquel Àngel.

Miguel Àngel Buonarroti va rebre el 1508 l’encàrrec de repintar el sostre de la Capella. Originalment estava pintat com un cel blau amb estrelles daurades. El treball va durar fins el 1512. Gairebé 30 anys més tard, Miguel Àngel va pintar també El Judici Final, sobre la paret de l’altar.

La Capella Sixtina es troba dins el Museu del Vaticà i les cues són llargues per entrar-hi, però realment val la pena poder contemplar aquesta monumental obra d’art. La vista es perd entre les pintures i la sensació és estranya pel fet de trobar-te envoltat per tanta bellesa. Els cossos pintats sembla que surtin del sostre, l’efecte és tridimensional.

El Museu del Vaticà disposa d’una visita virtual d’alta resolució amb música ambiental que val la pena contemplar. Us deixo l’enllaç i espero que ho gaudiu.





5 de gen. 2012

La decisió de Brandes i l'art



Fa temps vaig llegir La decisió de Brandes de l'Eduard Márquez i vaig descobrir que seria un dels meus autors preferits. Ha passat massa temps per poder fer-ne una ressenya, però m'agradaria compartir unes quantes cites que vaig anotar mentre el llegia sobre el que el protagonista deia de l'art. Són paraules sàvies que espero que pogueu gaudir, tan si l'heu llegit com si no.



"…parlava sovint de l’ànima dels colors, de la seva capacitat per influir sobre els nostres sentiments. (...) I podia convertir termes tan asèptics com latzurita (...) en històries fascinants, com el viatge de Marco Polo a les pedreres de lapislàtzuli de Badaksan..." (pàg.14)

"Per aprendre a pintar, o qualsevol altra cosa, cal ser prou humil per reconèixer les mancances i prou constant per superar-les." (pàg. 25)

"(...) encara se’m dispara el pols quan penso en La música i La dansa. Les cinc figures. Els tres colors: el blau del cel, el verd dels turons i el vermelló dels cossos. Només. (...) I també sobre la simplicitat, l’equilibri, la llum, la puresa..." (pàg. 26)



"Van Gogh va ser com un cop de puny a l’estómac. (...) Mai no havia vist tan clars els secrets d’una batalla perduda: darrera la simplicitat de les formes i l’esclat del color, bategava la recerca desesperada de la serenitat, però les pinzellades, poderoses i denses com ganivetades, reflectien, quan les aïllaves del conjunt, el fracàs per assolir una pau impossible." (pàg.28) 

"Sí que tenia raó quan afirmava que dibuixant era més conscient de l’essència de les coses." (pàg. 32)

"M’han preguntat sovint per què pinto. I mai no he sabut què respondre. Pinto com respiro. O com parlo (...) I pinto, també, per estalviar-me la sensació de desemparament que em provoca no fer-ho." (pàg. 59)

"Ha canviat la manera d’enfrontar-m’hi o d’expressar-la, però no l’essència. Com diu Matisse: fer cantar els colors." (pàg. 60)

"He de reconèixer que costa acceptar les crítiques adverses, sobretot al principi, quan es viu massa pendent del parer dels altres, però amb el temps he après que fins i tot es pot treure profit dels prejudicis i de la incomprensió." (pàg. 67-68)

"Georges Braque (...) Solitari i discret, reservat, recelós a l’hora de mostrar la seva feina, pacient i treballador incansable..." (pàg. 68) “Treballar per perfeccionar l’esperit. Això és l’únic que compta. La resta és faramalla...” (pàg. 69) “La infància...Qui pogués conservar-ne la curiositat i la puresa”. “ Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos”
"(...) vaig quedar-me palplantat davant El solitari. Observant-lo, vaig tenir la impressió que la dona que jugava amb les cartes era la mare." (pàg. 70)


"(...) s’inventava aventures per als personatges que no coneixia, com la història d’amor d’un dels seus quadres favorits, Noia llegint una carta davant una finestra oberta, de Vermeer. Un dia li va explicar al pare que l’havia somiat un munt de vegades." (pàg. 88)


"Amb els anys he descobert que, si no pinto avui, ja ho faré demà, o demà passat, o l’altre. I també que tot serveix per omplir el sac del qual, tard o d’hora, acabaran sortint els quadres: un poema, una melodia, un paisatge, una conversa... Més l’esforç, és clar." (pàg. 104-105)

“Si treballes de valent, sense pressa ni trampes, i tens prou paciència, tot arribarà.” (pàg. 109)

"“Sense pintors com tu, el món seria més gris i inhòspit”. Mai no m’havien dit res tan bonic." (pàg. 113)

"Per això va demanar-me que, si moria abans que jo, barregés les seves cendres amb els pigments i que pintés els còdols del seu racó favorit, sota el pollancre on li agradava seure per llegir o mirar el paisatge." (pàg. 114)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...