El club dels optimistes incorregibles

El club dels optimistes incorregibles és una novel·la situada al París dels anys 60. Vista com una ciutat acollidora pels exiliats vinguts dels països de l’est, en plena guerra freda, però que no els serà fàcil tirar endavant, havent deixat enrere els seus amors, els seus familiars i traït els seus ideals per tal de salvar la vida, en busca d’una llibertat que no trobaran. Michel Marini, un adolescent fill de mare italiana, anirà descobrint el món dels adults al costat d’aquests components del club que es reuneixen per jugar a escacs en un local d’un bar, el Balto, on ell anava a jugar al futbolí. Entre ells també hi trobem Jean-Paul Sartre i Joseph Kessel.

En Michel rep una educació sentimental per part d’ells i també al costat de la Cécile, la nòvia del seu germà. Es va enriquint de les seves experiències i madurant al seu costat. D’altra banda ens explica els seus problemes a l’escola, les desavinences familiars, la desaparició del seu germà i la mort d’éssers estimats, que configuren una vida plena d’entrebancs, marcada també per la guerra a Algèria, al costat de les seves aficions, la fotografia i la lectura, i de la descoberta del primer amor.

Mentrestant anem coneixent les històries de cada un dels personatges del Balto que es van veure obligats a marxar del seu país. A tots ells els uneix un secret que fins al final de la novel·la no és desvetllat i que dóna sentit a tota la història. Aquest fet dóna un final rodó, que, malgrat queden encara moltes incògnites per descobrir, no podria acabar d’altra manera.

Ens trobem davant una novel·la ben construïda i ben ambientada, que  retrata una època amb una situació ben diferent a la nostra. Amb elements ficticis al costat d’altres d’històrics i reals.

Al principi em va costar entrar en la història per la  quantitat de personatges que es presenten, però poc a poc a mida que es van coneixent les seves vides i anem avançant va captivant més i més fins el punt de no poder deixar de llegir, al costat d’uns personatges que poc a poc es van fent entranyables. Una novel·la recomanable, tot i que en un primer moment semblava que no compliria les expectatives que me n’havia anat fent.

Si voleu llegir que hi diu l’autor llegiu l'entrevista publicada al diari El País i si voleu saber més sobre la novel·la llegiu els articles publicats a El Periódico, El Periódico.

Nova revolució tecnològica

Avui m'ha arribat aquest vídeo que parla sobre els avantatges del llibre de paper, presentat com si es tractés d'un e-book. És una paròdia del llibre com a producte innovador davant l'era de tecnologia digital en què ens trobem. Fa gràcia i reafirma la idea que la majoria de lectors tenim sobre aquests dos formats. L'e-book pot ser pràctic per dur al bolso, per viatjar,... però davant el plaer de tenir entre mans un llibre de paper no hi té res a fer.

Juguem?

Voleu posar a prova els vostres coneixements d'art i literatura? Cliqueu sobre el quadre si voleu jugar amb la pintura o sobre el llibre si voleu jugar amb la literatura. Trobareu l'enllaç a un qüestionari on s'han d'anar superant nivells. Vigileu que enganxa!

http://www.culturageneral.net

La Capella Sixtina

Museu del Vaticà

La Capella Sixtina, avui seu del conclave, lloc on els cardenals escullen a un nou Papa, és l’obra en que van participar els tres grans artistes del Renaixement: Miquel Àngel, Rafael i Botticelli.

La volta i especialment El judici final, estan considerades les millors obres de la pintura de Miquel Àngel.

Miguel Àngel Buonarroti va rebre el 1508 l’encàrrec de repintar el sostre de la Capella. Originalment estava pintat com un cel blau amb estrelles daurades. El treball va durar fins el 1512. Gairebé 30 anys més tard, Miguel Àngel va pintar també El Judici Final, sobre la paret de l’altar.

La Capella Sixtina es troba dins el Museu del Vaticà i les cues són llargues per entrar-hi, però realment val la pena poder contemplar aquesta monumental obra d’art. La vista es perd entre les pintures i la sensació és estranya pel fet de trobar-te envoltat per tanta bellesa. Els cossos pintats sembla que surtin del sostre, l’efecte és tridimensional.

El Museu del Vaticà disposa d’una visita virtual d’alta resolució amb música ambiental que val la pena contemplar. Us deixo l’enllaç i espero que ho gaudiu.

 

 

 

La decisió de Brandes i l'art

Fa temps vaig llegir La decisió de Brandes de l'Eduard Márquez i vaig descobrir que seria un dels meus autors preferits. Ha passat massa temps per poder fer-ne una ressenya, però m'agradaria compartir unes quantes cites que vaig anotar mentre el llegia sobre el que el protagonista deia de l'art. Són paraules sàvies que espero que pogueu gaudir, tan si l'heu llegit com si no.

"…parlava sovint de l’ànima dels colors, de la seva capacitat per influir sobre els nostres sentiments. (...) I podia convertir termes tan asèptics com latzurita (...) en històries fascinants, com el viatge de Marco Polo a les pedreres de lapislàtzuli de Badaksan..." (pàg.14)

"Per aprendre a pintar, o qualsevol altra cosa, cal ser prou humil per reconèixer les mancances i prou constant per superar-les." (pàg. 25)

"(...) encara se’m dispara el pols quan penso en La música i La dansa. Les cinc figures. Els tres colors: el blau del cel, el verd dels turons i el vermelló dels cossos. Només. (...) I també sobre la simplicitat, l’equilibri, la llum, la puresa..." (pàg. 26)

 

"Van Gogh va ser com un cop de puny a l’estómac. (...) Mai no havia vist tan clars els secrets d’una batalla perduda: darrera la simplicitat de les formes i l’esclat del color, bategava la recerca desesperada de la serenitat, però les pinzellades, poderoses i denses com ganivetades, reflectien, quan les aïllaves del conjunt, el fracàs per assolir una pau impossible." (pàg.28) 

"Sí que tenia raó quan afirmava que dibuixant era més conscient de l’essència de les coses." (pàg. 32)

"M’han preguntat sovint per què pinto. I mai no he sabut què respondre. Pinto com respiro. O com parlo (...) I pinto, també, per estalviar-me la sensació de desemparament que em provoca no fer-ho." (pàg. 59)

"Ha canviat la manera d’enfrontar-m’hi o d’expressar-la, però no l’essència. Com diu Matisse: fer cantar els colors." (pàg. 60)

"He de reconèixer que costa acceptar les crítiques adverses, sobretot al principi, quan es viu massa pendent del parer dels altres, però amb el temps he après que fins i tot es pot treure profit dels prejudicis i de la incomprensió." (pàg. 67-68)

"Georges Braque (...) Solitari i discret, reservat, recelós a l’hora de mostrar la seva feina, pacient i treballador incansable..." (pàg. 68) “Treballar per perfeccionar l’esperit. Això és l’únic que compta. La resta és faramalla...” (pàg. 69) “La infància...Qui pogués conservar-ne la curiositat i la puresa”. “ Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos”

"(...) vaig quedar-me palplantat davant El solitari. Observant-lo, vaig tenir la impressió que la dona que jugava amb les cartes era la mare." (pàg. 70)

"(...) s’inventava aventures per als personatges que no coneixia, com la història d’amor d’un dels seus quadres favorits, Noia llegint una carta davant una finestra oberta, de Vermeer. Un dia li va explicar al pare que l’havia somiat un munt de vegades." (pàg. 88)

"Amb els anys he descobert que, si no pinto avui, ja ho faré demà, o demà passat, o l’altre. I també que tot serveix per omplir el sac del qual, tard o d’hora, acabaran sortint els quadres: un poema, una melodia, un paisatge, una conversa... Més l’esforç, és clar." (pàg. 104-105)

“Si treballes de valent, sense pressa ni trampes, i tens prou paciència, tot arribarà.” (pàg. 109)

"“Sense pintors com tu, el món seria més gris i inhòspit”. Mai no m’havien dit res tan bonic." (pàg. 113)

"Per això va demanar-me que, si moria abans que jo, barregés les seves cendres amb els pigments i que pintés els còdols del seu racó favorit, sota el pollancre on li agradava seure per llegir o mirar el paisatge." (pàg. 114)